“L'arqueologia ens ajuda a saber qui som”

Com ha estat la seva trajectòria fins a centrar-se en el patrimoni arqueològic?

Vaig començar estudiant Història amb diferents inquietuds, però el punt d'inflexió va arribar quan vaig fer pràctiques en Arqueologia i Prehistòria: aquí vaig descobrir que l'arqueologia em “enganxava” de veritat. Des de llavors —han passat uns 20 anys— he treballat en les tres potes que crec imprescindibles: recerca, gestió (protecció i valorització de jaciments) i divulgació, és a dir, com transformem el coneixement acadèmic en experiències significatives per a la gent. La clau és no quedar-nos a comunicar “resultats científics” sense filtre, sinó traduir-los en propostes que interessin i emocionin al públic.

Què l'atreu especialment del patrimoni arqueològic?

L'arqueologia ens dona profunditat temporal. Vivim en un present accelerat i mirar enrere ens ajuda a entendre qui som avui. Les maneres de veure el món no han estat sempre iguals ni úniques: canvien amb les societats i amb el temps. En un context multicultural com el de les illes actuals, aquest aprenentatge és valuós perquè mostra que existeixen moltes maneres vàlides d'habitar i de pensar el territori. Per a mi, és una forma positiva de llegir la diversitat: comprendre que allò “distint” no és millor ni pitjor, és distint, i que aquest contrast enriqueix.

Quin valor històric i cultural té l'arqueologia a Balears?

Les dades parlen per si mateixes: a Mallorca —una illa d'uns 3.000 km²— comptam amb al voltant de 3.500 jaciments arqueològics; és a dir, pràcticament un per quilòmetre quadrat. A aquesta densitat s’hi afegeix la singularitat: cultures com la talaiòtica i la pretalaiòtica són pròpies de les illes, amb una arquitectura ciclòpia que les fa monumentals i úniques al món. No obstant això, aquest potencial continua infraexplicat tant a la població local com a qui ens visita: el sol i platja funciona, però gairebé no hem esgarrapat la superfície del valor que aporten aquests paisatges culturals, ideals també per desestacionalitzar i oferir experiències respectuoses amb l'entorn.

Com preservar i, alhora, fer que es pugui gaudir dels jaciments?

Són béns fràgils. La gestió ha de pensar l'impacte de les visites i el tipus d'experiència que proposam. S’ha de superar el “paradigma de les ruïnes” (deixar-lo tal qual i poc més) i atendre necessitats bàsiques —ombra, vegetació, recorreguts clars— que permetin romandre al lloc sense degradar-lo. I, sobretot, passar de l'explicació passiva a metodologies dinàmiques: reconstruccions, activitats d'experimentació i narratives immersives que ajudin a imaginar com es vivia. En el nostre cas, parlam d'una “màquina del temps”: aixecam estructures didàctiques i proposam tallers (per exemple, fabricar una destral de bronze com fa 3.000 anys) perquè el públic toqui, manipuli i aprengui de manera experiencial, emotiva i divertida.

Què és i què explica aquest parc arqueològic?

El Parc Arqueològic del Puig de sa Morisca neix a finals dels 90 amb la voluntat d'investigar un gran poblat protohistòric (aprox. 1.000–300 a. C.) i d’explicar la seva relació amb el món púnic mitjançant un port natural a la Caleta de Santa Ponça, porta d'entrada de materials i idees —com el vi— a Mallorca. El parc reuneix diverses capes històriques: petjades medievals lligades al desembarcament de Jaume I i, ja en època contemporània, testimonis de la vida rural tradicional. Tot això s'insereix en 45 hectàrees de bosc mediterrani i miradors des dels quals es pot llegir l'evolució del paisatge insular: possessions, àrees turístiques i mosaics agrícoles conviuen a la vista, cosa que fa del lloc una aula oberta d'història i territori.

Com ha ajudat l'Impost de Turisme Sostenible (ITS) a fer el salt?

Ha estat decisiu per “canviar de lliga”. Gràcies a l’ITS, hem aixecat un nou edifici que serà seu del futur museu del parc: un equipament concebut per conservar, estudiar i exposar amb criteris professionals una gran quantitat de materials arqueològics —molts dels quals fa dècades que són emmagatzemats sense poder-se mostrar— i per atendre públics diversos amb una programació estable. Aquesta inversió (d’1,7 milions d'euros) permet crear una institució amb capacitat real de custòdia i de difusió, i articular xarxes amb altres centres del territori.

En quin punt està el museu i com s'organitza l'equip?

L'edifici està construït i treballam per complir la normativa i obrir-lo com a museu. Tenim una àrea de gerència i tres àrees tècniques: arqueologia (recerca i gestió preventiva), restauració de materials —on es preparen i reconstrueixen peces per a la futura exposició permanent— i documentació/pla director que fixa com funcionarà tot. La quarta pota és la que jo coordin: divulgació i públics. L'any passat varen passar per aquí uns 4.000 escolars de tota Mallorca, que varen participar en activitats educatives dissenyades per aprendre passant-s’ho bé. A això s’hi afegeixen programes per a famílies i per al públic general; el producte turístic arribarà quan l'exposició permanent estigui madura, perquè el mercat exigeix propostes acabades. Avui, el nucli el formam quatre persones i un grup de joves professionals en formació a través de projectes amb l'ajuntament.

Educació: per què és tan estratègica per a la conservació?

Perquè ningú protegeix allò que no coneix. El nostre objectiu és crear una cultura de respecte, explicar per què el patrimoni és de tothom i per què cuidar-lo importa. Veim avanços —més sensibilitat, més gent que demana i s'implica—, si bé encara convivim amb comportaments poc adequats. La línia és clara: coneixement primer, respecte després; funciona amb el patrimoni arqueològic, però també amb el natural i el paisatgístic.

Què ens ensenya l'arqueologia sobre sostenibilitat?

Que conviure amb el medi és una relació d'anada i tornada. En la Prehistòria es va transformar el paisatge —desforestació per destinar-lo a pastures i cultius—, però hi havia un coneixement de l'entorn: es cuidava perquè d'ell depenia la subsistència. Aquest aprenentatge encara és vàlid avui: pràctiques tradicionals com el carboneig, el pasturatge i l'ús domèstic de llenya mantenien el bosc net; el seu abandonament explica, en part, l'acumulació de combustible i el risc d'incendis. No es tracta d'idealitzar el passat, sinó de recuperar formes de gestió que van demostrar ser sostenibles i adaptar-les al present.

 Després de vint anys, què el continua movent?

El moment en què a algú —un nin, una família— “li fa clic” el cap. Quan comprenen que els qui van viure aquí fa mil·lennis no eren “menys” que nosaltres, sinó diferents i tremendament competents. Encendre foc amb tècniques tradicionals exigeix conèixer fustes, fongs d’esca i ritmes del bosc; fabricar una destral de bronze implica xarxes d'intercanvi que connecten Mallorca amb el Mediterrani i l'Atlàntic. Veure aquesta intel·ligència tècnica i social enderroca prejudicis. I, de pas, ens ensenya una cosa per a avui: valorar l'altre en la seva complexitat, ja sigui el visitant que arriba o el veí que migra per treballar. Si aconseguesc que algú surti amb aquesta mirada més àmplia, el meu dia està fet.