L’encordat tradicional de cadires, un ofici antic que gairebé ha desaparegut

L'art de cordar cadires forma part d'una llarga història que es remunta a l'antiguitat. A Egipte i Grècia ja s'empraven cordes teixides per crear superfícies resistents, funcionals i decoratives, i amb el temps aquesta tècnica va evolucionar fins a convertir-se en un element habitual del mobiliari europeu. Durant segles, el cordat va complir un paper essencial en cases humils i tallers artesanals, on cada cadira era una peça única nascuda de l'entrellaçat manual de fibres naturals. L'arribada de la producció industrial i de materials més barats ha provocat que aquest ofici sigui avui gairebé residual, però el seu valor cultural i estètic roman intacte: un seient cordat a mà pot durar dècades, conserva una bellesa orgànica difícil d'imitar i connecta directament amb el saber fer de generacions completes. Mantenir viva aquesta tradició és, d'alguna manera, preservar una part fonamental de la memòria material del Mediterrani.

En el vídeo coneixem Miquel Llull, cordador i responsable de mantenir viva una tècnica que va aprendre a través de la seva àvia i d'altres artesans. Amb gairebé vint anys dedicats al cordat, treballa amb materials com la pita, el canyamó, la corda de cotó o la bova —una tècnica més laboriosa que crea la corda a mesura mentre es treballa—, adaptant-se a cada encàrrec amb precisió i creativitat. Llull combina restauració, fabricació nova i patrons personalitzats, imitant tècniques antigues i dissenyant models propis. També transmet el seu ofici a través de cursos, fires i demostracions, conscient que cada vegada queden menys artesans capaços de cordar una cadira de manera tradicional. La seva feina revela la importància de valorar la feina manual, el temps invertit i la història que guarda cada peça, reivindicant un ofici que, si no es cuida, està en risc real de desaparèixer.