“Les zones abandonades són les que més es cremen: s’han de gestionar els boscos”

Com està actualment la situació d'incendis a les Balears?

Enguany estam tenint un escenari molt semblant als darrers anys. En nombre d'incendis, anam a la baixa: n’hi sol haver entre 80 i 100 cada any, i el 2025 en duim 67 fins a la data, així que probablement tancarem l’any al voltant dels 80 i pocs. Fa cinc o vuit anys superàvem sempre els 100, així que hem aconseguit baixar aquesta barrera. En superficie, depèn de cada temporada, però enguany anam bé, sense tenir en compte el que pugui passar en els darrers mesos, que sempre són una incògnita. Si ho comparam amb la Península, que ha viscut un dels pitjors anys de la història en matèria d'incendis, aquí podem dir que hem tengut bastanta sort perquè no hem tengut grans focs fora de control.

Com influeix el canvi climàtic en aquest risc?

El que veiem és que cada vegada ens arriben més onades de calor saharianes. Quan duren diversos dies seguits, la vegetació es torna molt més vulnerable. Si, a més, coincideixen amb vent i amb algú que intenta cremar, tenim el còctel perfecte per a un gran incendi. El problema és que alguns arriben a ser el que anomenam “fora de la capacitat d'extinció”, que només s'apaguen quan canvia una cosa dràstica, com la meteorologia o el tipus de combustible del terreny.

Un dels projectes finançats amb l’ITS ha estat la instal·lació de dipòsits d'aigua. En què consisteix?

En les tasques d’extinció, el que més utilitzam és l'aigua perquè a les Balears la maquinària pesant és difícil d'utilitzar a causa dels camins estrets. Per això, depenem de l'aigua i de tenir-la a prop. Aquí tenim entre deu i onze mitjans aeris permanents, i cada helicòpter descarrega al voltant de mil litres per passada. Si en un incendi hi ha cinc helicòpters, són 5.000 litres en cada ronda, i això exigeix punts d'aigua disponibles. El projecte de l’ITS ha permès localitzar zones on no hi havia recursos hídrics —el que anomenam “zones zero”— i col·locar dipòsits de 70 a 100 tones, o fins i tot basses, com la que estam construint a Pollença.

On s'han instal·lat fins ara?

A Mallorca, hem col·locat dipòsits a Santa Maria i a Santanyí, a més de la bassa de Pollença, que està en construcció. A Menorca, n’hem posat dos a la zona de Sant Lluís, perquè allà hi havia un problema, i a Formentera n’hem instal·lat un altre. No sempre és fàcil, perquè la propietat dels terrenys sol ser privada i molts propietaris no volen que s'instal·li res ni que s’entri lliurement a les seves finques. Sempre cercam acords o ubicacions públiques, i al voltant de cada dipòsit traçam un radi de 2,5 km per garantir que els helicòpters puguin proveir-se sense perdre temps.

Quines dificultats hi troben?

A més de la negociació amb els propietaris, hi ha el subministrament d'aigua. Els dipòsits antics s'omplien amb camions, però quan tens 70 o 80 punts d'aigua, això és inviable. Ara cercam que tots tenguin subministrament autònom, ja sigui de la xarxa, d’ABAQUA o d'algun pou particular amb cabal suficient. Així, només hem de comprovar els nivells i el funcionament, sense haver de dedicar recursos a omplir-los.

Es nota l'impacte de tenir aquests dipòsits?

Sí, molt. L'estiu passat, a Eivissa vàrem tenir un incendi i vàrem poder agafar aigua d'un dipòsit que estava a 700 metres. Els helicòpters descarregaven cada cinquanta segons o cada minut i poc, cosa que marca una diferència enorme. Va arribar un moment en què el vàrem buidar gairebé del tot i vàrem haver de passar a un altre més llunyà, però ja amb el foc controlat. Tenir aigua a prop multiplica l'eficàcia dels mitjans aeris, que contenen l'incendi fins que el personal de terra arriba a rematar-lo.

A més dels dipòsits, quines altres mesures duen a terme?

Formen part dels plans comarcals de defensa contra incendis, que inclouen l’arranjament de pistes forestals i la creació de faixes auxiliars —els antics tallafocs—, en què s'elimina vegetació a banda i banda d'una pista per reduir la intensitat del foc i facilitar l'accés de vehicles. També treballam en la gestió activa del paisatge: si els boscos es gestionen, amb aprofitament de fusta o d’altres recursos, són més resistents al foc. En canvi, les zones abandonades són les que més es cremen. Hi ha una dita: com menys incendis tens, més a prop estàs de tenir-ne un de gran, perquè sense cremes controlades o sense gestió, el combustible s'acumula.

Quin paper tenen els ajuntaments i els propietaris privats en aquesta lluita?

És fonamental. Per exemple, a Bunyola vàrem construir un dipòsit de més de 100 tones en terreny municipal, amb aigua cedida per ABAQUA. Amb els ajuntaments és més fàcil arribar a acords. A finques privades també hem aconseguit col·laboració, com en el cas de la bassa de Pollença, que s'està construint en sòl particular amb un conveni. Sense aquesta cooperación, no podríem ampliar la xarxa de dipòsits.

 Quins projectes hi ha de cara al futur?

Seguirem amb els plans comarcals, que es renoven cada deu anys amb anualitats concretes. Si els recursos ho permeten, es faran noves actuacions. El projecte ITS ha suposat una injecció de 400.000 euros i gràcies a ell estam acabant la bassa de Pollença, la darrera d'aquesta fase. No és fàcil gestionar punts d'aigua a la muntanya: s’ha de trobar la ubicació adequada, aconseguir els permisos ambientals i assegurar un subministrament constant.