La sostenibilitat social com a antídot davant de la desigualtat i l'exclusió.

La definició clàssica de desenvolupament sostenible parla de “satisfer les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures”. Durant anys hem associat aquesta idea gairebé exclusivament a reciclar-ne més, reduir emissions o consumir menys plàstic. Tot això és imprescindible, sí, però si en aquest futur més verd continuem tenint gent sense casa, sense feina digna o sense accés a què és bàsic, costa sostenir que estiguem parlant d'una sostenibilitat completa.

La sostenibilitat es recolza en tres potes inseparables: el planeta, l'economia i les persones. Al món anglosaxó es resumeix amb les tres “P”: planet, profit, people. Durant molt de temps hem mirat molt el planeta i, de vegades, massa el benefici econòmic, deixant en segon pla les persones. La sostenibilitat social ve precisament a recordar que, sense equitat, justícia i cohesió social, la resta de l'edifici trontolla.

Parlem de sostenibilitat social quan una societat és capaç d'avançar sense deixar ningú enrere. Significa garantir l'accés bàsic (alimentació, aigua, salut, habitatge, educació, protecció social), però també assegurar treball decent, igualtat de gènere, absència de discriminació, participació ciutadana i una vida lliure de violència. No es tracta només que l'economia funcioni, sinó que funcioni per a totes les persones i no a costa d'algunes.

El model de l'economia del donut ajuda a visualitzar-ho molt bé. A l'anell interior hi ha els mínims socials que qualsevol persona hauria de tenir garantits: aliment, aigua, salut, habitatge, energia, educació, renda i treball, igualtat, veu política i equitat social. A l'anell exterior apareixen els límits ecològics del planeta: clima estable, biodiversitat, oceans sans, aire respirable o sòls vius. L'espai just i segur per a la humanitat és al mig: ni per sota d'aquests drets bàsics ni per sobre dels límits ambientals. La sostenibilitat social consisteix, en bona part, a evitar que ningú no caigui en aquest forat.

Portada a la vida quotidiana, té moltes cares. És la cambrera d'hotel amb un contracte estable i un salari que permet viure, i no només sobreviure. És la persona gran que es pot desplaçar en transport públic accessible per anar al centre de salut. És el nen que no abandona l'escola perquè la família compta amb suport. És el barri on hi ha parcs, biblioteques, centres cívics i espais per trobar-s'hi. És també l'empresa que revisa la seva cadena de subministrament per assegurar-se que no hi ha explotació laboral a cap anella.

En l'àmbit empresarial, aquesta dimensió sol aparèixer sota la “S” dels criteris ESG: condicions laborals dignes, igualtat salarial, diversitat i inclusió, salut i seguretat a la feina, respecte als drets humans i impacte positiu a la comunitat. Les companyies que s'ho prenen de debò no només milloren la seva imatge: també atrauen talent, redueixen riscos i construeixen valor a llarg termini.

A les Balears, aquesta idea té una importància especial. En un territori com les Balears, on conviuen la pressió turística, l'encariment de l'habitatge i la dependència de sectors molt estacionals, la sostenibilitat social no és un complement del debat ambiental, sinó una condició imprescindible perquè qualsevol transformació sigui realment justa.

També hi ha iniciatives que demostren que no parlem d'una teoria abstracta. Projectes com els impulsats per la Fundació Deixalles, que recuperen materials descartats per donar-los una segona vida i generar ocupació inclusiva; programes d'economia social i circular promoguts a les illes, que vinculen la reutilització i la transformació de residus amb oportunitats laborals per a persones vulnerables; o experiències com les d'Esment, que connecten gestió forestal, producció local i inclusió social, mostren que és possible combinar economia, cura del territori i justícia social. Són exemples reals de com posar les persones al centre sense deslligar-les de l'entorn que habiten.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides també ajuden a entendre aquesta mirada. Posar fi a la pobresa, garantir salut i educació, assolir la igualtat de gènere, assegurar treball decent o reduir desigualtats són objectius inseparables de l'agenda ambiental. Un pla climàtic que no prevegi què passa amb els treballadors de sectors en transformació, o amb les famílies que no poden assumir el cost de l'energia, és un pla incomplet.

La sostenibilitat social no depèn només de governs o grans organitzacions. També es juga en decisions quotidianes: triar productes d'empreses que respecten els drets laborals, donar suport a projectes d'economia social, participar en associacions de barri, exigir transparència a les institucions o tenir cura dels espais comuns. L'economia circular no consisteix únicament a reciclar materials; també pot significar fer circular oportunitats, riquesa i benestar dins el territori.

A les polítiques públiques, l'agenda passa per salaris dignes, habitatge assequible, educació de qualitat, protecció social efectiva, serveis de salut accessibles i suport a la infància, a la gent gran i als qui viuen situacions de més vulnerabilitat. No es tracta de construir societats perfectes, sinó de reduir injustícies i ampliar les possibilitats que qualsevol pugui desenvolupar el projecte de vida.

En un context de crisi climàtica, conflictes i desigualtat, la sostenibilitat social també és una qüestió d'estabilitat. Les societats molt desiguals, amb barris sencers sense oportunitats, són més fràgils, més polaritzades i més exposades a la ruptura. Apostar per la cohesió social no és només un gest ètic: també és una inversió en convivència.

Per això, quan parlem de “transició ecològica justa”, la paraula decisiva és aquesta: justa. No n'hi ha prou de canviar la tecnologia si no canvia també la manera de repartir costos i beneficis. La pregunta no és només quantes emissions evitem, sinó qui guanya i qui perd amb cada decisió. Una ciutat més sostenible no és només la que té més zones verdes, sinó també la que garanteix lloguers que no expulsen els veïns, ofereix transport públic accessible i segur, i escolta els qui l'habiten.

La bona notícia és que la sostenibilitat social no és un afegit ni un luxe, sinó el fil que pot cosir totes les altres peces. Un turisme més responsable, una agricultura més resilient o unes ciutats més verdes només seran veritablement sostenibles si es pensen des de les persones que viuen i treballen en aquests llocs. Posar la vida al centre no és un eslògan: és la condició perquè qualsevol agenda de sostenibilitat tingui sentit.

Al final, la pregunta que planteja la sostenibilitat social és senzilla i radical alhora: volem un futur només més verd o un futur més habitable per a tothom? La resposta exigeix canviar la mirada i recordar que darrere de cada indicador hi ha vides, històries i drets. Només així, la sostenibilitat deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en una forma real de cuidar el present sense hipotecar ningú.