Sa Dragonera: el tresor natural del Mediterrani

Des de la mar, sa Dragonera, amb una silueta allargada i escarpada, recorda un drac tombat sobre les aigües del sud-oest mallorquí. Però darrere de la seva forma llegendària, aquesta petita illa de només 3,2 km² amaga una història èpica, marcada per una ocupació juvenil, un projecte urbanístic fallit i una victòria ciutadana que canviaria per sempre la consciència ambiental a les Illes Balears.

L’any 1977, en plena expansió del turisme de masses, un grup promotor planifica transformar sa Dragonera en un complex turístic amb hotels de luxe, port esportiu i urbanitzacions: un paradís de biodiversitat, a punt de convertir-se en formigó i asfalt. La resposta no es fa esperar. Un grup de joves, ecologistes i veïns de Mallorca ocupen l'illa. HI arriben en barques i s'instal·len en les ruïnes del far de Llebeig. Allà, planten cara amb pancartes, cuines improvisades i una determinació que marcaria un abans i un després en la defensa del territori.

L'ocupació gairebé dura uns dies, però el missatge cala profundament. Anys més tard, l’any 1987, el Consell de Mallorca adquireix l'illa, i l’any 1995 sa Dragonera és declarada parc natural. Des de llavors, s'ha convertit en un dels espais protegits més valuosos del Mediterrani occidental: un refugi de biodiversitat, on la natura dicta el ritme.

Explorar sa Dragonera és com entrar en un món sense renou, sense presses i sense ciment. L'illa roman pràcticament intacta, sense carreteres, sense edificis moderns, sense cotxes. Els seus penya-segats, coves i camins acullen una subespècie única de sargantana balear (Podarcis lilfordi gigliolii), impossible de trobar en cap altre lloc del món. En els seus cels hi nien ocells amenaçats com la baldriga baleàrica o el falcó d'Eleonora. I en les seves aigües s'estenen praderies de posidònia oceànica, un ecosistema submarí essencial que fixa el CO₂, genera oxigen i protegeix les platges de l'erosió. Preservar-la no és només una qüestió estètica o cultural: és vital per a la salut del Mediterrani.

Però sa Dragonera també guarda memòria humana. Els seus fars, com el de na Pòpia, vigilen l'horitzó des de fa segles. Antigues caleres, aljubs i ruïnes de petites cases esquitxen el paisatge. En un altre temps va ser refugi de contrabandistes i pastors, d'històries de mar i resistència. Avui, quatre rutes de senderisme permeten recórrer-la a peu: des de l'embarcador de Cala Lledó, els camins duen als fars de Tramuntana i Llebeig o a l'impressionant mirador de na Pòpia, a 360 metres sobre la mar.

No hi ha bars, ni botigues, ni aglomeracions. Només natura, silenci, vent i sargantanes. És una illa per observar, no per consumir. Des de Sant Elm, s'hi arriba en barca, en un trajecte breu però intens. El nombre de visitants està regulat i les normes són clares: no sortir dels camins, no fumar, no arrencar flora ni fauna, no deixar residus. L'illa convida a la contemplació i al respecte, cosa que la converteix també en una eina pedagògica única.

El parc es gestiona activament amb programes educatius, projectes de ciència ciutadana i activitats amb escolars. Cada any, centenars de nins mallorquins aprenen a llegir el paisatge, a entendre el vent, a distingir un ocell marí. L'educació ambiental és una part essencial de la seva missió. Com ho va ser també l'expressió artística: un dels ocupants de l’any 1977 va ser Miquel Barceló, que va deixar empremta a l'illa i que segueix vinculat a la seva defensa.

Gràcies a la seva figura de parc natural, sa Dragonera ha recuperat espècies, ha frenat amenaces i ha reforçat el seu paper com a símbol de sostenibilitat. És una de les poques illes mediterrànies on la natura és la que mana, i és el turisme el que s’ha d'adaptar a ella.